Els lleons marins, també anomenats otaris, es distingeixen de les foques per presentar un petit pavelló auditiu extern i per la capacitat de doblegar les extremitats posteriors per sota del cos, la qual cosa els permet desplaçar-se per terra amb força agilitat. Les foques, en canvi, tenen només un orifici auditiu, sense orella externa, i les potes posteriors dirigides cap enrere, de manera que només poden desplaçar-se per terra arrossegant-se.

L’espècie que podeu veure al Zoo de Barcelona, el lleó marí de Califòrnia Zalophus californianus, pot arribar a mesurar fins a 2,5 m de llargària i a pesar uns 300 kg en el cas dels mascles. Les femelles, molt més petites, no passen dels 2 m de llarg i dels 100 kg de pes. Excel·lent nedadora, s’alimenta bàsicament de peixos, pops i calamars.

Aquesta espècie està distribuïda per tres zones de l’oceà Pacífic: a les costes de Califòrnia i Mèxic, a les illes Galàpagos i a les illes del mar del Japó, on es troba la població més reduïda i la que està en més greu perill d’extinció.

Perfectament adaptada a la vida aquàtica, passa la major part de la seva vida al mar. Només durant l’època de reproducció han de sortir durant un cert temps a terra, ja que els parts es realitzen a la sorra de les platges. Així, una vegada a l’any cada femella pareix a la costa una única cria. Formen grans colònies de cria, en les quals cada mascle defensa un territori davant dels altres i intenta reunir el seu propi harem de femelles.

La gestació dels lleons marins no és d’un any, com sembla, si comptem des la còpula fins el part. El que succeeix és que aquests animals tenen el que es coneix per implantació retardada de l’embrió. Nosaltres, els humans, també tenim aquest mecanisme que consisteix en demorar el desenvolupament de l’embrió fins que queda definitivament implantat, és a dir: a lloc per a començar a créixer. La fecundació es dóna a la trompa de Fal·lopi i la implantació a la matriu. El que en el nostre cas això dura poques hores i en els lleons marins mesos. L’estratègia és vàlida per fer viable la reproducció encara que mascles i femelles coincideixin un cop l’any. En un període curt de temps poden parir les femelles i al poc temps fer una còpula per fecundar uns òvuls que trigaran a desenvolupar-se. Una dada curiosa: la implantació de l’embrió està relacionada amb el fotoperíode, és a dir, la duració del dia. Només quant aquesta és de 12,5 hores, poc abans de l’equinocci de tardor, és quan els petits començaran a desenvolupar-se al ventre de sa mare.

Vols saber-ne més coses? Clica aquí. (enllaç en anglès)

El nostre grup de lleons marins consta de 10 exemplars: 2 mascles i 8 femelles. En llibertat, els lleons marins acostumen a tenir estructures familiars molt similars, on un mascle dominant té el seu harem de vàries femelles, les seves cries i algun mascle jove.

L’animal més vell és la Nimfa, de 23 anys, que en porta 21 amb nosaltres. De moment ja ha tingut 10 cadells, dels quals 2 encara són amb ella, Pototo i Carol, els altres han anat a d’altres zoos, doncs els Zoos ens intercanviem sovint els animals per que es puguin reproduir sense caure en consanguinitats.

L’Espanqui de 16 anys, va venir del Zoo de Madrid, i és la mare de Joao i Coris, però Joao i Coris són germans per part de mare i cosins per part de pare, ja que el pare de Joao és Otto, un fill de Nimfa que ara és a Portugal, germà de Pototo, i aquest alhora és pare de Coris, tot plegat més enrevessat que una telenovel·la. Pototo és actualment el mascle dominant del grup però que es fa molt amb el seu nebot, en Joao. Encara que els dos siguin mascles, conviuen molt bé, per que encara són joves i estan tota l’estona jugant. La resta de femelles: Nora,  Biña, Filippa i Trijntje han vingut fa poc de zoològics d’Alemanya i Holanda, per acomplir un programa de reproducció. Totes elles són jovencelles, 2 – 3 anys. D’ací a uns 3  o 4 anys podrien ser fèrtils i donar-nos un reguitzell de cries cada any.

La millora de la seva instal·lació ha tingut molt a veure amb la composició del grup. El fet d’haver-los donat un hàbitat molt més divers i naturalitzat que l’anterior permet que cada individu es busqui el seu racó sense ser molestat pels altres a l’hora de dormir o jaure a prendre el sol.

Resposta del mes d’abril:

Sabríeu dir quina és la part del cos dels llops que resulta més important a l’hora de relacionar-se?

La resposta correcta és la cua, que indica tant l’estat d’ànim de l’animal i, segons com la mogui, podem deduir quina posició ocupa dins la jerarquia del grup. Si l’heu encertat, enhorabona!

Guanyadors del sorteig d’abril:

La classe dels Roures  de l’escola CEIP Subirats Lavern, de Subirats, Alt Penedès). Moltes felicitats a tots els alumnes (i molt especialment a la Gala Sendra) i a la seva mestra, la Núria. I recordeu que ben aviat rebreu a l’escola les dues guies del Zoo!

Pregunta d’aquest mes:

Els lleons marins són uns àgils i eficients pescadors que s’alimenten de tota mena de peixos, cefalòpodes i altres animals aquàtics, però, sabrieu dir quin és el seu principal depredador ?

• el puma de Califòrnia
• l’ós polar
• l’orca

Envieu la resposta a escolazoo@mail.cinet.es

Indiqueu el nom del centre, nivell educatiu, nom de la classe (si en té), nom del mestre o mestra, adreça i població.

Mireu la resposta al següent número del butlletí electrònic del Zoo.

Entre les respostes correctes sortejarem una GUIA DELS ANIMALS DEL ZOO i una GUIA BOTÀNICA DEL ZOO, que us serà enviada dins el mes següent a la publicació de la resposta. ANIMEU-VOS A PARTICIPAR!

Maiani és una femella de goril·la de plana occidental (Gorilla gorilla gorilla) que ha nascut recentment al nostre Zoo. Els seus pares són Xebo i Matxinda, filla d’en Floquet de Neu.

Com és habitual en el cas de Matxinda, després del part va ser incapaç d’atendre correctament a la petita. Matxinda sempre es mostra molt interessada per les seves cries, però desconeix com s’han de portar, protegir i alimentar de manera adequada, un fet que en algun cas ha provocat la mort del petit a les poques hores de néixer.

Donat que els goril·les són uns animals força amenaçats en el seu medi natural, la importància de mantenir una bona població en captivitat i, per tant, aconseguir la reproducció i la supervivència de les cries, és evident.

Per això, quan una goril·la amb antecedents semblants als de Matxinda es queda prenyada, establim uns exhaustius torns de vigilància que ens permeten observar el comportament de la mare i la cria en els primers moments després del naixement, i actuar ràpidament en el cas de que es detecti el més mínim problema.

Així es va fer en aquest cas, i Maiani va ser separada de la seva mare a les poques hores de néixer i portada a la “nurseria” del Zoo, on les nostres experimentades cuidadores (les “nurseres”, que diem al Zoo), en van tenir cura nit i dia. Després, el dia 17 de gener, va ser enviada al centre coordinador de l’EEP (Programa de Cria Europeu), que es troba al Zoo de Wilhelma (Stuttgart, Alemanya), on seguiran tenint cura d’ella expertes mans humanes, però on, al mateix temps, podrà conviure amb altres cries de goril·la i aprendre els secrets del comportament de la seva espècie, fins que arribi el moment en que pugui ser reintroduïda en un grup familiar.

Tal i com us informàvem al número 4 d’aquest butlletí, el passat mes de gener va néixer una petita girafa a les nostres instal·lacions. I dir petita no és molt assenyat, ja que aquests animals, els més alts de la terra, que poden assolir 6 m d’alçada en estat adult,  ja arriben al món mesurant gairebé 2 m!

La nova girafa, una femella, és filla d’en Kiko, un gros mascle d’uns 6 anys d’edat, i de Kamoa, la mare, que ara té uns 5 anys. La nouvinguda ja té nom, Eura, i viurà també amb la seva germana gran, Kenya, que va néixer al Zoo de Barcelona ara farà ja 2 anys.

Després d’unes setmanes que estava tancada amb la seva mare, esperant que passés el fred, ara ja la podeu veure al pati de la seva instal·lació.

La gavina riallera o vulgar Larus ridibundus és l’espècie de gavina més comuna a les nostres costes durant els mesos freds, ja que és en aquesta època quan arriben grans quantitats d’exemplars provinents del nord d’Europa per hivernar a les nostres contrades, força més càlides, les quals s’afegeixen a la nostra petita població indígena resident.

El plomatge hivernal que presenten mentre resten aquí, amb el cap blanc i tan sols unes petites taques fosques al costat de l’ull, és ben diferent del que tenen a l’estiu en els seus llocs d’origen, que es caracteritza pel color marró fosc del cap amb una estreta orla blanca envoltant l’ull.

Doncs bé, heu de saber que aquests ocells ens permeten saber amb tota fiabilitat quan arribarà o quan marxarà el fred d’una manera definitiva. I sense prediccions errònies. Al Zoo de Barcelona, per exemple, els primers exemplars es poden començar a observar a finals de setembre o principis d’octubre. Uns anys tarden més que altres, però quan arriben, tots amb el cap blanc, immediatament arriba el fred. I al revés: a finals de febrer comencen a veure’s animals amb el cap fosc i ja marxen els primers en direcció al nord d’Europa, el gruix de la població ho fa normalment durant el mes de març i, de vegades, no se’n van fins ben entrat el mes d’abril. Però ja podeu estar ben segurs d’una cosa:  fins que això no passi, ¡no cal que us traieu la roba d’hivern!

Vols sentir com criden les gavines rialleres? Clica aquí.